LA MENTORIA: UN ENFOCAMENT METODOLÒGIC

El terme mentoria té com arrel la indoeuropea * men "el significat és pensar. Amb el temps, aquest substantiu propi es va convertir en comú per designar el concepte de conseller, guia, mestre. Per a la Reial Acadèmia Espanyola el concepte s'expressa com: "actuar donant consell o guia"; L'Enciclopèdia Universal 2012 el defineix com: "persona que aconsella, guia o inspira una altra, pel que fa a aquesta." El Diccionari Mosby, el defineix en l'àmbit de la Medicina com a "persona de confiança que assessora, amb experiència, que ofereix una orientació valuosa a les persones més joves".
De forma tradicional qui rep la mentoria és anomenat protegit, deixeble o aprenent i la persona amb més experiència i coneixement crea una relació de desenvolupament personal que ajuda a una altra menys experimentada o amb menys coneixement, li ensenya una habilitat, matèria ... i després li dóna suport de manera directa o indirecta, obre les portes del coneixement i tan sols amb la seva presència li proporciona un ventall d'oportunitats i un reconeixement del que sap fins al moment i donar-li fortalesa per a la consecució de l'objectiu.

Qui exerceix la funció de mentor, ocupa un lloc molt destacat i prominent en l'àmbit en el qual està realitzant la mentoria és a dir té una autoritat en relació al seu coneixement i experiència i és reconegut com a tal i per això assumeix que aporta el seu coneixement segons la demanda de l'alumne.
Aquesta experiència i coneixement no és suficient per a realitzar el paper de mentor pel que a continuació s'exposen els fonaments bàsics i les condicions de la mentoria.

Fonaments i condicions de la mentoria:

Entre les habilitats més distintives que s'haurien de desplegar per realitzar la mentoria són: capacitat de comunicació, disposició cap a l'assessorament, transmissió de coneixements i experiències d'una manera clara i habilitat d'arribar a l’altre per transmetre- efectivament els sabers, els consells i que l'altre reconegui el seu paper de mentor.

Acompanyament:

Descrit com un acte de comunicació verbal: escoltar, aconsellar, orientar, animar, estimular, dinamitzar, confrontar, interpel·lar ...). que permeten que qui acompanya se situa i procura modelar els comportaments afectius, cognitius i comunicatius de la persona acompanyada. Per tant l'acompanyament té diferents vessants: 1) ètica promoguda per l'empatia, 2) teòrica que afavoreix la comunicació 3) tècnica a partir de la individualització de les situacions i la personalització dels processos segons les necessitats individuals i 4) política com a forma de regular que les persones siguin autònomes, responsables i capaços de prendre decisions (Maela-2015) perquè no és una forma de control o normativització sinó un espai relacional que respon a les necessitats.
Per això és fonamental que aquesta relació d'ajuda a una altra persona encara que s'inicia amb una relació asimètrica potenciï l'emancipació de les persones actores de manera que la reciprocitat és fonamental de manera que la disparitat d’experiència i saber no sigui un destorb per a la paritat en la relació. (Cornu, 2015).
En aquest sentit no és una relació condescendent sinó un caminar conjunt, basat en la comunicació estable, el diàleg (escoltar l'altra veu), i sobretot entrar en una companyia cooperativa, basada en la confiança de manera que es deixa empremta en la relació perquè implica un reconeixement entre persones des d'una perspectiva que permet compartir una situació problema (Conrad, 2008).

Comunicació:

Parlar de relació és parlar de comunicació en el sentit ple de la paraula és a dir considerant la totalitat de llenguatges: corporal, actitudinal i verbal sigui oral, escrit i cap objectiu que es planegi en la relació ha de minimitzar o no valorar seriosament la repercussió de la comunicació que va més enllà de continguts d'aprenentatge per afavorir el marc en el qual es construeix la relació.
Aquesta comunicació implica reconèixer la persona interlocutora, pel que exigeix reciprocitat i comporta que es creïn vincles d'un signe o un altre pel que s'assumeix la responsabilitat de les paraules utilitzades i de la seva interpretació i, per tant, hi ha d'haver una revisió constant per reconduir qualsevol esbiaix que pugui desviar tant l'entesa mútua com, en aquest cas, l'aprenentatge d'errors.
Igualment és fonamental considerar la fortalesa del llenguatge reflex del pensament i dels processos mentals que es realitzen a fi de poder organitzar i reflexionar compartint no només informacions estructurades sinó obrint nous camps per poder contrastar, revisar, comparar, sintetitzar funcions que van més enllà de els aprenentatges de contingut per desenvolupar la ment i adquirir noves competències.
En aquest procés de comunicació es posen en joc una sèrie de processos (Maela, 2015):
* "Verbalitzar i transmetre la identitat: Ser en relació amb l'altra persona" (pas previ).
* Parlar: Paraula / narració / explicació .. Perquè una situació pugui ser compartida. Aprenentatges previs, dubtes, preguntes, identificació d'una situació perquè pugui evolucionar.
* Reflexionar / Reflexivitat / Conscienciació / i posar distància per poder qüestionar, elaborar, sobre el que es diu i el que es dubta.
* Qüestionar / Problematització / subjectivació per donar pas al pensament crític que ha d'obrir possibilitats d'interrogar-se tant en el que es diu com el que aporta la persona interlocutora.
* Elaboració / re-elaboració / Possibilitat de "pensar diferent", d'assumir el que es descobreix, a partir de reflexió i el qüestionament sobre el que es diu, se sabia i s'aprèn.
Tots aquests processos són fonamentals tant en la relació com en tot treball de recerca que va més enllà de recollir informacions per analitzar-les i avançar en el coneixement.

Reciprocitat:

Una condició de l'acompanyament que permet compartir diferents moments de les relacions en què es conjuguen el coneixement sobre el viscut de cada persona, els coneixements previs, l'experiència personal i professional, informacions teòriques rellevants per donar cos a un treball i aprendre el vocabulari expert, necessari i propi del camp que serveix per a comprendre la teoria i combinat amb l'experiència i sabers adquirits per cada persona. A partir d'aquest intercanvi recíproc arribarà el moment de reflexionar i d'integrar nous coneixements perquè el projecte adquireixi consistència.
Aquest acompanyament es basa en la reciprocitat de tipus integrador (Gaulier; Pesce 2015) de manera que hi ha un suport mutu i es posa en evidència, a més de les experiències i l'univers teòric, la reflexivitat i es planteja el lloc de cada participant (Gaulier, 2009) així com el fet que la vida és un viatge col·lectiu i un lloc personal que dóna un interès global de creixement de les persones a partir de la participació, afavorint un equilibri que porta a la reciprocitat i implica, entre dues persones, un canvi de sentiments, obligacions i "serveis" (Pineau, 1998). Cada persona ocupa llocs diferents: receptor i emissor perquè la reciprocitat provoca una situació interlocutiva i les repercussions es donen en ajuda del que permet compartir, un ambient i clima de comunicació per a la construcció d'un camí que afavoreix el reconeixement mutu al marge del punt de partida i permet a totes les persones implicades progressar.

Cooperació:

Com a procés la col·laboració permet construir en comú una xarxa relacional que millori l'enteniment mutu entre joves i grans compartint i incrementant el coneixement amb intercanvis mutus.
L'aprenentatge en ser una estratègia fonamental per al desenvolupament harmònic de les persones al llarg de la seva vida i afavoreix la disposició per articular oportunitats i valoritzar el bagatge personal per tal d'incrementar-lo i compartir-lo amb altres persones. En el moment en que involucra diferents edats, la dinàmica i el procés tenen més sentit que si es dóna entre persones de la mateixa generació, perquè es posen en comú diferents punts de vista i experiències.
Aquesta cooperació entre generacions permet participar en el procés d'aprenentatge vinculat als interessos i necessitats de les generacions joves, disposar del coneixement de la generació sènior, accedir i utilitzar les tecnologies de la informació i la comunicació, compartir i accedir al coneixement i experiència de la generació sènior.

Avaluació:

El projecte exigeix, per les seves característiques, una avaluació des de dues vessants diferents: la qualitativa i la quantitativa sent la qualitativa més important.
El procés d'avaluació d'un projecte d'aquestes característiques no es pot fer al final, valorant el producte, sinó que s'ha de fer de manera processual en les diferents trobades que es va caminant i, a més, cal valorar que hi ha punts de vista molt diferents segons el rol de la persona que està implicada pel que la subjectivitat i els diferents punts de vista des dels quals s'avalua tenen una influència extraordinària.

Un primer pas que s'ha de garantir és que, en cap cas, la persona sènior està jutjant ni valorant al professorat, les seves competències o el paper que té en aquest procés. Precisament, pel diferent contingut específic que pot tenir el treball, la persona sènior pot tenir un camp de coneixement i de formació molt diferent del professorat la qual cosa no implica un judici de valor. També pot donar-se la coincidència que és un camp de formació de la persona sènior i del professorat sigui el mateix però que pugui veure enfocaments o punts de vista diferencials. En aquest cas pot resultar-li més complex a la persona sènior però ha de quedar explícit que en cap cas incidirà en les orientacions que des de la tutoria el professorat pugui donar a l'alumnat.
També és important que el professorat pugui escoltar, valorar i analitzar les aportacions que fa la persona sènior sense que comporti un desprestigi ni a nivell personal ni davant l'alumnat. El fet d'analitzar les aportacions i valorar els diferents punts de vista és un dels factors de gran interès per a l'alumnat que pot ser testimoni d'una anàlisi raonable i raonat de diferents punts de vista d'un tema que li interessa del que està fent la investigació ja que en la seva vida professional sense dubte tindrà molts moments en què hi haurà un debat i una reflexió i anàlisi abans de poder prendre decisions.
L'alumnat igualment haurà de participar en la valoració d'aquest procés tant del seu treball, dels resultats obtinguts així com de les vivències que ha tingut d'aquest debat compartit i de les aportacions, actituds i informacions que ha rebut de la generació sènior i de la persona que exerceix la tutoria. Sens dubte amb aquesta anàlisi, des dels diferents punts de vista, la valoració i el procés pot arribar a un alt grau de satisfacció sobretot de les relacions que s'hagin establert entre les tres generacions. Amb una major perspectiva serà important valorar de quina manera els estereotips vinculats a l'edat tant per part de la generació sènior cap a la generació jove com a l'inrevés i veure si s'aconsegueix un efecte més ampli que el pròpiament individual.

L'avaluació quantitativa es podrà realitzar en funció del nombre de persones que han participat, el nombre de treballs realitzats de forma multigeneracional així com l'impacte que pugui tenir tant en la comunitat com en les institucions on s'han realitzat.
Finalment seran els propis participants els que podran anar formulant criteris que permetin fer una valoració, realitzar documents, seminaris, publicacions .. que puguin posar en evidència el valor i la incidència de l'enfocament d'aquest projecte.