RECULL DE TEMES QUE S'OFERTEN
Es mostren els temes dels que tenim persones Sèniors disposades a fer el mentoratge de treballs de recerca.
Atès que la temàtica és molt amplia per poder tenir coneixement de tot, es concreta en quins aspectes hi ha aquest coneixement de manera que permeti poder concretar i centrar el treball que calgui fer.
A mesura que hi hagi persones amb altres coneixement s'aniran incorporant a l'apartat corresponent.

ARTS: DRAMÀTIC, VISUALS I PLÀSTIQUES

Les arts plàstiques

són les arts que es plasmen en objectes físics materials. Per exemple, els volums materials (escultura) o els colorants sobre una superfície plana o no (pintura). Inclouen les tradicionalment anomenades "Belles Arts".
Des del punt de vista dels elements compositius, en l'arquitectura són els espais, en l'escultura són els volums, en la pintura són els colors i les textures, i en el dibuix és la línia o el clarobscur. L'arquitectura necessita les tres dimensions mentre que l'escultura i la instal·lació artística poden usar tres o quatre dimensions, depenent de si inclou moviment, i per tant el temps. La pintura, el vitrall, el tapís, la fotografia, el collage i el dibuix s'han realitzat tradicionalment sobre superfícies (parets d'una cúpula, teles, paper, cartró, fusta). L'art d'acció, que inclou cossos humans, trenca fronteres amb les arts escèniques.contemporànies


Disseny gràfic

Branca del disseny orientada a la composició d'imatges i textos per a la comunicació d'un missatge. Els missatges dissenyats poden canalitzar-se a través de diversos mitjans, tant impresos com digitals, com ara materials impresos, pel·lícules, animació, gràfica aplicada a productes, envasos, roba o senyals d'informació. 
El disseny gràfic es remunta a l'origen mateix del llenguatge escrit, però és cap al segle XIX quan tingué una entitat pròpia.
El principi fonamental és oferir un missatge clar, sense deixar d'aportar els aspectes secundaris. Per això el dissenyador utilitzarà recursos com l'ordre, l'equilibri, el color, el contrast, l'èmfasi, el moviment, els motius repetitius, la proporció, la proximitat, el ritme, la textura, la unitat i l'espai en blanc entre altres.

La comunicació audiovisual:

és tot aquell intercanvi de missatges entre persones a través d'un sistema tecnològic sonor o visual. La mediació tecnològica és un element indispensable en aquest tipus de comunicació.
És un llenguatge múltiple amb una gran diversitat de codis constituents, que poden ser analitzats tant per separat com en conjunt.[1] La mediació tecnològica és un element indispensable en aquest tipus de comunicació.
Els sistemes de comunicació audiovisual tradicionals són la ràdio, el cinema i la televisió. Actualment s'han consolidat nous sistemes de comunicació audiovisual com per exemple Internet o els videojocs, que ja comencen a estudiar-se i a denominar-se com a tals.
La interacció entre la persona que rebrà el missatge es basa, en primer lloc, en la mirada (l'observació, allò que veu). Les funcions implicades en el desenvolupament de la interpretació del missatge i les que estan darrere de la creació d'un missatge visual tenen a veure amb vàries ciències que s'encarreguen de la relació entre el desenvolupament i la analogia; entre aquestes ciències hi podem trobar l'antropologia, la semiòtica, etc.


La indústria cinematogràfica està diferenciada principalment en tres processos molt específics: producció, distribució i exhibició. A través d’aquests, el cinema desenvolupa la seva activitat principal centrada en la creació i la comercialització de pel·lícules.
Dins del naixement del cinema hi trobem una gran varietat de tècniques i instruments. No obstant, la pel·lícula aviat es converteix en un producte diferenciat i desenvolupat per la resta de les indústries. Es tracta d’un producte que abraça elements propis d’altres formes d’expressió, com la fotografia i la música, ambdues considerades expressions artístiques.
El sector d’exhibició és el principal impulsor de la indústria cinematogràfica i bàsicament és el motor de desenvolupament. Les diferents fases en què les pel·lícules, en un principi venudes per metres, són exhibides davant d’un públic, determinen l’evolució que aquest sector ha experimentat fins a arribar a la seva condició actual. Aquest desenvolupament s’experimenta de manera diferent als Estats Units i a Europa, ja que, en aquesta darrera pateix un fort estancament a conseqüència de la Primera Guerra Mundial. Fet que, contràriament, eleva a la indústria nord-americana a una posició hegemònica que ostenta fins avui en dia.
El concepte actual d’exhibició cinematogràfica es troba definit a grans trets per l’acte de comunicació pública. Aquest es duu a la pràctica a una sala fosca, amb una pantalla il·luminada per un focus provinent d’un projector situat en el costat oposat, deixant al centre una sèrie de butaques en direcció a la pantalla. Tot ubicat en un lloc de gran complexitat amb nombroses sales d’idèntica fisonomia. A partir d’aquí es crea el concepte d’exhibició, el que avui en dia anomenem cinema i que en el seu moment va ser el nou espectacle de la imatge en moviment.
 
 
La tecnologia digital[modifica]
La tecnologia digital i el cinema en 3D han estat les grans novetats des de l'arribada de les pel·lícules sonores i el color. Antigament les pel·lícules de cel·luloide arribaven a les sales de projecció en diverses bobines metàl·liques; abans de portar les pel·lícules a la sala d'exhibició es feia el muntatge empalmant els rotlles i afegint la publicitat i els tràilers, procés que durava aproximadament una hora i mitja. El transport de les "llaunes" dels films es feia en un carret especial.
En la projecció digital la pel·lícula és un arxiu comprimit en format jpg 2000 (entre 90 i 150 GB) i arriba a la sala d'exhibició en un disc dur dins d'un maletí o via satèl·lit. El nou film es descarrega en un servidor central; l'arxiu està encriptat i només el mateix projector el pot desencriptar. En pocs minuts s'insereixen la publicitat i els tràilers. Des del servidor central es copia l'arxiu final al servidor del projector digital de la sala d'exhibició. La projecció té una qualitat de 2K (2048x1080 píxels de definició/fotograma) però ja se n'instal·len de 4K. La còpia digital no es desgasta a cada projecció, cosa que sí que passa en l'analògic, tanmateix el digital sembla que no iguala en profunditat de colors ni en definició a l'analògic.[24]


El cinema 4D[modifica]
Abans de l'aparició del 3D com a gran novetat del cinema des de l'arribada del sonor, alguns cineastes com William Castle o John Waters van intentar crear experiències cinematogràfiques encara més immersives pels espectadors a partir de la sincronització d'efectes com olors o moviments de les butaques amb les imatges projectades. Aquests avenços van acabar esdevenint els pioners del cinema 4D, un sistema de projecció que té com a principal objectiu la recreació de les condicions físiques de les imatges a la sala per tal de crear una experiència más immersiva y realista. Aquests efectes poden ser moviments de les butaques, olors, aigua, lents de 3D...
Des de l'aparició de la primera sala especialitzada en la projecció en 4D, The Sensorium al parc d'atraccions Six Flags als EUA, el cinema 4D ha anat evolucionant fins a aconseguir cada vegada formes més efectives de sincronitzar les imatges i els efectes per crear experiències més realistes. Encara que, actualmente, aquest tipus d'entreteniment està més enfocat a la projecció de films curts a sales especials situades a parcs temàtics o d'atraccions, algunes empreses com CJ-CGV, una cadena de cinemes nord-coreana, han creat sales especialitzades en aquest tipus de cinema on es projecten llargmetratges comercials. Algunes pel·lícules com Avatar, Malson abans de Nadal o Viatge al centre de la Terra s'han projectat en aquest format. També es troben casos de pel·lícules escrites i dirigides exclusivament per ser projectades en 4D, com el cas de Captain EO, un film dirigit per Francis Ford Coppola, produït per George Lucas i protagonitzat per Michael Jackson, creat per projectar-se a una sala de cinema 4D al parc d'atraccions Disney World.[25][26  

Art dramàtic,


Diccionari  català a l'Institut del Teatre: actriu i intèrpret de poesia.

Art  i Política
 

L'accionisme, art d'acció o acció artística (performance és un anglicisme. En anglès, també action art o life art) és una representació artística sense dramatúrgia que cerca aportar una reflexió motivant el públic a qüestionar-se algun aspecte sobre la política, la societat, les relacions personals o el seu concepte de vida, per exemple. Comprèn una extensa gamma de maneres d'actuar i de presentar-se, i hi poden intervenir materials escenogràfics, indumentària, moviment, olors, sons, el gust, el públic i altres elements en un espai i temps determinats. Cal no confondre la performance o art d'acció amb les arts vives.[1][2][3][4]
A Catalunya connecta especialment amb el moviment conceptual, molt viu i actiu. Té el seu precedent en les avantguardes que van fer algunes experimentacions en aquest camp, sovint relacionades amb moviments de protesta política, i l'antecedent en els happenings que Allan Kaprow va realitzar el 1958 a la Reuben Gallery de Nova York. Als anys 60 i 70 del segle XX, les accions artístiques s'associaven als happenings.[1][2]
Comparat amb les arts plàstiques, destaca el seu aspecte efímer. Té com a objectiu la connexió directa amb el públic, buscant que reaccioni davant l'acció i si potser també que hi intervingui. En aquest sentit, sovint la "línia" invisible que divideix l'artista del públic s'esvaeix, com en el teatre actiu, on els membres del públic s'impliquen en la producció. L'absència de dramatúrgia narrativa predefinida és precisament el que la diferencia del teatre, a més de, en general, basar-se també en l'espai i temps però en canvi no necessàriament, a més, en els personatges i les relacions entre ells. L'acció pot estar relacionada amb el teatre de carrer, l'art conceptual, els moviments artístics Fluxus i Gutai o l'art corporal. L'acció pot ser popular.[1][2]

"Art dels poderosos, art dels combatents.

Al llarg de la història les lluites polítiques s‘han servit de l’art com a instrument de propaganda ideològica, tant des de la necessitat de justificar i engrandir el seu poder, per part dels que el detectaven, com des del punt de vista d’aquells que el combatien i lluitaven per un mon nou.

Des de les piràmides egípcies a l’antiguitat fins a les diferents formes artístiques del convuls segle XX (realisme socialista, totalitarismes feixistes , cartells de la Guerra Civils espanyola, per posar només uns exemples ) la lectura i anàlisi d’aquestes obres és un exercici apassionant sobre la influència de l’art a l’imaginari col·lectiu "



Veure ciències socials/ humanitats 

Utilitzem galetes pròpies i de tercers per oferir els nostres serveis i recollir informació estadística. Si continua navegant, accepta la seva instal·lació i el seu us. Pot canviar la configuració o obtenir més informació a la nostra Política de cookies