RECULL DE TEMES QUE S'OFERTEN
Es mostren els temes dels que tenim persones Sèniors disposades a fer el mentoratge de treballs de recerca.
Atès que la temàtica és molt amplia per poder tenir coneixement de tot, es concreta en quins aspectes hi ha aquest coneixement de manera que permeti poder concretar i centrar el treball que calgui fer.
A mesura que hi hagi persones amb altres coneixement s'aniran incorporant a l'apartat corresponent.

SALUT

Considerant la complexitat d’aquest camp de coneixement les persones mentores ofereixen el seu coneixement i experiència en aspectes que poden afavorir una aproximació més concreta i a la vegada guiar les demandes que fa l’alumnat que, lògicament, tenen una visió molt amplia i genèrica o massa puntual..
Es  concreten en els següents aspectes en els que poden acompanyar per tal d’aprofundir en el seu treball de recerca.

Drogues:

Una mirada àmplia cap el món de les drogues a partir del coneixement de les institucions  organismes, i persones que hi treballen

Neurologia: 

La neurologia (del grec clàssic νερον, «nervi» i del sufix -λογία, «estudi de») és l'especialitat mèdica que tracta els trastorns del sistema nervioso.1 Específicament s'ocupa de la prevenció, diagnòstic, tractament i rehabilitació de totes les malalties que involucren al sistema nerviós central, sistema nerviós perifèric i el sistema nerviós autònom. Existeixen gran nombre de malalties neurològiques, les quals poden afectar el sistema nerviós central (cervell i espina dorsal), el sistema nerviós perifèric, o el sistema nerviós autònom.

Psiquiatria:

 és una branca de la medicina especialitzada en els trastorns mentals.
Els psiquiatres no només diagnostiquen i tracten aquests trastorns sinó que també realitzen investigacions per a comprendre'ls i prevenir-los.
Un psiquiatre és un llicenciat en medicina que, després de realitzar el MIR, fa la residència en psiquiatria. Molts psiquiatres també s'especialitzen en psicoanàlisi, psiquiatria infantil o altres subespecialitats.
Els psiquiatres tracten als pacients en consultes privades, en hospitals generals, o en centres especialitzats per a malalts mentals (hospitals psiquiàtrics, clíniques ambulatòries, o centres comunitaris de salut mental).
El camp de la psiquiatria és molt ampli en comparació amb altres especialitats mèdiques. Els trastorns mentals poden afectar a la majoria dels aspectes de la vida del pacient, com la seva activitat física, conducta, emocions, pensament, percepció, relacions interpersonals, sexualitat, treball i oci. Aquests trastorns estan produïts per una combinació poc coneguda de determinants biològics, psicològics i socials.
La tasca del psiquiatre consisteix a identificar les diferents fonts i manifestacions de la malaltia mental.

Medicina:

és la branca de les ciències de la salut que s'ocupa de la prevenció, diagnòstic i tractament de les alteracions a nivell de la homeostasi de les persones. Intervé en l'estudi dels processos no observables, anomenats fase preclínica i les alteracions observables en el cos humà anomenades malalties. La seva funció principal és mantenir o restablir els nivell de salut humana i també d'establir un pronòstic tant en la fase preclínica com en cas de malaltia.
En un sentit ampli, abasta la ciència i la prevenció i guariment de les malalties humanes. De tota manera, hi ha teràpies i tècniques relacionades amb la salut que no se solen considerar estrictament com a medicina (per exemple, la fisioteràpia, la teràpia ocupacional, la infermeria i podologia), ja que en aquest cas es tracta de disciplines consolidades dins de les ciències de la salut.
La medicina contemporània aplica les ciències de la salut, la recerca biomèdica i la tecnologia per diagnosticar i tractar lesions i malalties, generalment mitjançant medicaments, cirurgia o alguna altra forma de teràpia. La paraula "medicina" deriva del llatí ars medicina, que significa "l'art de cura".
La medicina té dues vessants: la primera, com a ciència o àrea de coneixement; la segona, com a aplicació d'aquest coneixement (professió mèdica).
 
Anàlisis clíniques:

és l'especialitat multidisciplinària de les ciències de la salut que s'ocupa de determinar in vitro propietats biològiques (vegeu propietat biològica) en materials biològics procedents del cos humà per tal de subministrar informació útil per a la prevenció, el diagnòstic, el pronòstic, el control del tractament i el coneixement de les malalties. Aquesta activitat es realitza principalment al laboratori clínic, encara que també es pot practicar a prop del pacient.
L'especialitat anàlisis clíniques es pot entendre com una síntesi de les especialitats multidisciplinàries Bioquímica Clínica, Immunologia, i Microbiologia i Parasitologia, més la part in vitro de l'especialitat mèdica Hematologia i Hemoteràpia, però també es pot entendre com la pràctica conjunta de les disciplines que constitueixen les ciències de laboratori clínic.
A la formació postgraduada d'aquesta especialitat hi concorren llicenciats o graduats en biologia, bioquímica, farmàcia, medicina i química.

Bulimia:

La bulímia nerviosa, o simplement bulímia, és un trastorn de comportament alimentari (TCA) d'origen nerviós en el qual la persona no té cap control en el que menja i sent una forta culpabilitat a causa d'això. Es caracteritza, com el trastorn per afartament, per episodis en què la persona menja sense control, però a la bulímia la persona després se sent tant culpable que vol "compensar" provocant-se el vòmit o abusant de laxants i diürètics.
La bulímia nerviosa afecta a persones insegures, que no se senten satisfetes amb elles mateixes i s'obsessionen pel menjar i el pes corporal. Els malalts de bulímia mengen grans quantitats d'aliments en un espai curt de temps (fartades), després del qual adopten mecanismes compensatoris: vòmits o purgues i hiperactivitat, amb intensos sentiments de culpabilitat i automenyspreu; un cercle viciós difícil de tallar, però no impossible. Les fartades i vòmits es produïxen d'amagat, la persona porta una doble vida. Hi ha una forta por a no poder parar de menjar ni controlar els impulsos, la qual cosa de vegades ocasiona problemes amb l'alcohol, les drogues i la conducta sexual.

Bioquímica:

és la ciència que estudia les reaccions químiques i interaccions produïdes en organismes vius, incloent-hi l'estudi i l'estructura de proteïnesglúcidslípidsàcids nucleics i altres molècules presents en cèl·lules. L'etimologia de la paraula bioquímicaprové del grec βίοςbios, "vida" i de química. Aquesta del baix llatí chimia, de l'àrab kīmiyã´, "pedra filosofal", i aquest, probablement del grec khymeía "mescla de sucs".
La supervivència dels éssers vius depèn de la seva capacitat per portar a terme un seguit de reaccions químiques adreçades a l'intercanvi de matèria i energia amb el medi ambient i a la fabricació de les seves estructures vitals. La bioquímica estudia, per tant, totes aquelles reaccions que s'esdevenen tant a l'interior de la cèl·lula com al medi intern dels organismes pluricel·lulars. Aquestes bioreaccions no difereixen essencialment de les reaccions típiques de la química orgànica, bé que són caracteritzades específicament pel fet d'esdevenir-se totes a temperatures relativament baixes (en general, inferiors a 45 °C) gràcies a l'ajut dels biocatalitzadors, anomenats enzims, i pel fet de funcionar acoblades les unes a les altres en una complexíssima xarxa d'interrelacions, que constitueix el metabolisme. El metabolisme consta de reaccions degradadores (catabolisme), que aporten la matèria i l'energia necessàries per a l'organisme, i de reaccions biosintètiques (anabolisme), que utilitzen la matèria i l'energia per a la construcció de les macromolècules i d'altres estructures complexes de l'organisme. La bioquímica és una ciència nascuda de la convergència i l'encreuament de la química orgànica i la fisiologia, dues ciències molt desenvolupades al llarg del segle XIX, que han experimentat un progrés molt important durant els darrers cinquanta anys.

Genètica mèdica

(del grec antic γενετικός genetikos 'genitiu', i aquest de γένος genοs 'llinatge'), una disciplina de la biologia, és la ciència de l'herència i la variació en els éssers vius. El fet que els éssers vius hereten caràcters dels seus progenitors s'ha utilitzat des de temps prehistòrics per a millorar conreus i animals per mitjà de la cria selectiva. Tanmateix, la ciència moderna de la genètica, que aspira a comprendre el procés de l'herència, començà amb el treball de Gregor Mendel a mitjans del segle XIX.Malgrat que no coneixia la base física de l'herència, Mendel observà que els organismes hereten caràcters de manera 
L'ADN és la base molecular de l'herència. Cada cadena d'ADN és una cadena de nucleòtids, que encaixen al centre per formar quelcom de semblant als esglaons d'una escala de cargol.
Els gens corresponen a regions de l'ADN, una molècula composta d'una cadena de quatre tipus diferents de nucleòtids – la seqüència d'aquests nucleòtids és la informació genètica que hereten els organismes. L'ADN existeix naturalment en forma bicatenària, és a dir, en dues cadenes en què els nucleòtids d'una cadena complementen els de l'altra. Cada cadena pot fer de plantilla per la creació d'una nova cadena complementària – aquest és el mètode físic per la creació de còpies de gens que poden ser heretats.
La seqüència de nucleòtids d'un gen és traduïda per les cèl·lules per produir una cadena d'aminoàcids, creant proteïnes – l'ordre dels aminoàcids en una proteïna es correspon amb l'ordre dels nucleòtids del gen. Això rep el nom de codi genètic. Els aminoàcids d'una proteïna determinen com es plega en una forma tridimensional; aquesta estructura és la responsable, al seu torn, del funcionament de la proteïna. Les proteïnes executen gairebé totes les funcions que les cèl·lules necessiten per viure. Un canvi en l'ADN d'un gen pot canviar els aminoàcids d'una proteïna i, per tant, alterar-ne la forma i la funció. Això pot tenir un efecte dràstic sobre la cèl·lula i l'organisme en conjunt. Dos altres factors que poden variar la forma de la proteïna són el pH i la temperatura.
Tot i que la genètica té un paper significatiu en l'aparença i el comportament dels organismes, és la combinació de la genètica amb les experiències de l'organisme la que determina el resultat final. Per exemple, mentre que els gens tenen un paper en la determinació de l'alçada d'una persona, la nutrició i la salut d'aquesta persona durant la infantesa també tenen un paper important.

Endocrinologia: 

és la branca de la medicina que tracta les disfuncions del sistema endocrí i les seves secrecions específiques, anomenades hormones.
Les hormones són molècules que actuen com a transmissors de senyals entre una cèl·lula i una altra. La majoria d'aquestes hormones arriben als seus receptors a través de la sang.
Tots els organismes pluricel·lulars necessiten sistemes per coordinar i regular les funcions de les diferents cèl·lules. Hi ha dos mecanismes per a dur a terme aquesta funció en els animals superiors: el sistema nerviós i el sistema endocrí. El sistema endocrí actua alliberant agents químics a la sang i és vital pel correcte desenvolupament i funcionament de l'organisme.
L'endocrinologia es basa en l'estudi de la biosíntesi, l'emmagatzematge, la química i la funció fisiològica de les hormones i les cèl·lules de les glàndules i teixits endocrins que les secreten.
El sistema endocrí està compost per diverses glàndules, a diferents parts del cos, que secreten hormones directament al torrent sanguini. Les hormones tenen diferents funcions i maneres d'actuar; una hormona pot tenir diversos efectes depenent dels òrgans diana, i alhora, un òrgan pot ser diana de diverses hormones.
Les hormones actuen unint-se específicament als receptors de l'òrgan diana. Un receptor ha de tenir dos components bàsics:
  • •Una zona de reconeixement, on l'hormona s'unirà.
  • •Una zona efectora, per on començarà la cadena enzimàtica.

Paràlisi cerebral infantil: 

(PCI) és un trastorn del to postural i del moviment, de caràcter persistent tot i que no invariable, secundari a una agressió no progressiva a un cervellimmadur.
Hi ha múltiples causes que poden actuar durant el període prenatal, el perinatal o el postnatal.
Segons el trastorn de moviment predominant, la PCI es classifica en quatre tipus: espàsticadistònicaatàxica i mixta. Segons l'extensió de la lesió motora, es tractarà de tetraplegiadiplegiahemiplegia o monoplegia.
Hi poden haver altres signes i/o símptomes associats al trastorn motor, dels quals es destaquen els següents: retard mental en dues terceres parts dels pacients (especialment en aquells que presenten una tetraplegia espàstica), problemes en l'aprenentatge, alteracions visuals, dèficits auditius, trastorns de la comunicació, crisis comicials, trastorns emocionals o de la conducta, alteracions deglutòries, etc.
Durant la fase de desenvolupament, el tractament es destina a dirigir el desenvolupament psicomotor en cada cas i a prevenir les complicacions. Durant la fase adulta, en què les adquisicions neuromotrius s'han estabilitzat, és important realitzar un control amb una periodicitat mínima anual per a la detecció precoç de possibles complicacions i, al mateix temps, per valorar i assegurar el manteniment de la funcionalitat.
Es calcula que la incidència anual de paràlisi cerebral infantil és de 2 a 2.5 per cada 1.000 naixements.
 
Infermeria:

Cooperant voluntaria: Etiòpia i Guinea Equatorial. ( oftalmologia o desenvolupament ADIA col·labora amb els països de l’Àfrica a la recerca i construcció d’uns estàndards de qualitat dignes del segle XXI.) Teràpies relaxació, gestió hospitalària.

Farmacologia:

és la ciència que estudia l'origen, les accions i les propietats que les substàncies químiques exerceixen sobre els organismes vius. En un sentit més estricte es considera la farmacologia com l'estudi dels fàrmacs, siga que aqueixes tinguen efectes beneficiosos o bé tòxics. La farmacologia té aplicacions clíniques quan les substàncies són utilitzades en el diagnòstic, prevenció, tractament i alleugeriment de símptomes d'una malaltia.
També es pot parlar de farmacologia com l'estudi unificat de les propietats de les substàncies químiques i dels organismes vivents i de tots els aspectes de les seues interaccions, orientat cap al tractament, diagnòstic i prevenció de les malalties.
La farmacologia és una de les ciències farmacèutiques principals, sent una aplicació química d'una mescla entre biologia molecular, fisiologia, biologia cel·lular i bioquímica. Encara que la farmacologia destaca sobre les altres ciències farmacèutiques, no és pas més important que les altres (Química farmacèutica, farmacognòsia, botànica farmacèutica, fitoquímica...). Totes elles es fan suport mutu i una sense l'altra no són res.
En la farmacologia es poden distingir dos enfocaments, la farmacologia bàsica i la farmacologia clínica. La farmacologia bàsica recull l'estudi de la naturalesa dels fàrmacs farmacognòsia, l'estudi del que un organisme fa amb els fàrmacs (farmacocinètica), l'estudi del que els fàrmacs fan sobre l'organisme (farmacodinàmia) i la racionalitat d'aplicar un fàrmac al tractament d'una malaltia (farmacoteràpia). La farmacologia clínica recull les observacions fruit de l'aplicació dels fàrmacs als humans sans i malalts, el qual permet definir uns protocols de tractament, una dosi, una posologia.... La seva metodologia emprada és l'assaig clínic i l'estudi del procés del tractament és la farmacovigilància.
Els farmacòlegs estableixen la classificació terapèutica dels medicaments, és a dir, el benefici relatiu que hi proporcionen davant la seva toxicitat a dosis diferents. Açò ajuda a definir la dosi d'un fàrmac que més beneficiarà a un malalt. També estudien com afecten les distintes situacions davant els mecanismes d'acció, l'excreció del fàrmac, la biodisponibilitat, l'absorció pels propis teixits i el seu metabolisme.

Farmacoteràpia:

és la ciència i aplicació dels medicaments per a la prevenció i tractament de les malalties.
El ràpid desenvolupament de la farmacoteràpia en els últims anys ha estat el resultat no solament d'un armamentari medicamentós més divers, eficaç, segur, específic i selectiu, sinó també de l'ús més racional. Disciplines com la biofarmàcia, la farmacogenètica clínica, així com la farmacocinètica i la farmacodinàmia poblacional han permès la individualització del disseny de règims de dosificació i amb això un maneig més efectiu i segur dels medicaments.

Metge de capçalera:

també anomenat metge d'atenció primària, de família, de poble o rural  o titular és un professional sanitari que exerceix en un centre de salut o en un consultori; és el metge més proper a una determinada població i, sovint, l'únic facultatiu disponible per als seus habitants.
El metge de capçalera coneix a fons el pacient, les seves expectatives de vida, la seva situació personal, familiar i social, els seus problemes de salut i la seva història global, i per això està capacitat per a decidir conjuntament amb el mateix pacient el tractament a seguir i els objectius a assolir.

Garantir uns assistència sanitària de qualitat implica que pacients i metges es coneguin, respectin i ajudin per col·laborar de la millor forma. D'aquesta manera els pacients podran rebre els millors atencions i els metges podran desenvolupar la seva vocació i la seva funció de manera òptima.

Els metges especialistes han d'actuar com a consultors. És a dir, que la seva atenció per norma és episòdica i han de cedir el seguiment del pacient al metge de capçalera.

Pediatria:

és la branca de la medicina que s'encarrega de l'estudi i el tractament de les malalties dels infants i preadolescents. Cronològicament la pediatria abasta des del naixement fins a l'adolescència. Dintre d'ella es distingeixen diversos períodes: nounat (primer mes de vida), lactant (1-12 mesos de vida), pàrvuls (1-6 anys), escolar (6-12 anys) i adolescència (12-18 anys).Pediatria es refereix a l'estudi de les malalties del nen. No s'ha de confondre amb puericultura, que és el mateix que pediatria preventiva o higiene del nen. La pediatria social, estudia al nen sa o malalt en la seva interrelació amb la seva comunitat o societat. L'odontopediatria és la branca de l'odontologia que estudia les afeccions de la boca en els nens. La tendència actual és fondre totes aquestes accepcions en un únic terme: la pediatria. El terme procedeix del grec paidos (nen) i iatrea (curació), però el seu contingut és molt major que la curació de les malalties dels nens, ja que la pediatria estudia tant al nen normal com al malalt. A Espanya, per a ser pediatre cal llicenciar-se en medicina i després especialitzar-se en pediatria.

Administració hospitalària:

és una especialitat de l'administració en salut enfocada a l'autonomia de la gestió dels serveis i de les institucions hospitalarias.1 En el passat, l'administració d'un hospital estava a càrrec d'un dels metges de més antiguitat. A Amèrica Llatina, l'administració hospitalària es va enfortir com a especialitat des de la descentralització dels hospitals, 2 per tant, històricament es divideix en dos períodes, un valors moderns i un altre de valors postmoderns. A l'igual que la gestió d'empreses industrials, l'administració hospitalària es basa en estratègies per aconseguir una millor relació entre la qualitat, preus i esforços per aconseguir eficàcies, efectivitats i eficiències en els serveis de l'hospital. A la pràctica, especialment en l'administració d'hospitals públics, les recomanacions i estratègies teòriques solen presentar una indesitjable divergència amb l'experiència real.3
Com carrera, l'administració hospitalària, en general, requereix d'un mestratge en Gerència Hospitalària, el qual prepara a professionals, fins i tot aquells sense carreres mèdiques, per administrar les necessitats específiques i abordar els desafiaments d'un hospital.

Fisioteràpia o cinesiteràpia:

(GEC) prové de la unió de les veus gregues: φύση, que significa Naturalesa i θεραπεία, que ve del verb "στη θεραπεία" i vol dir guarir.
Per tant, des d'un punt de vista etimològic, fisioteràpia o physis-therapeia significa «tractament per la naturalesa», o també «tractament mitjançant agents físics». L'Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix en 1958 la fisioteràpia com: «L'art i la ciència del tractament per mitjà de l'exercici terapèutic, calor, fred, llum, aigua, massatge i electricitat. A més, la fisioteràpia inclou l'execució de proves elèctriques i manuals per a determinar el valor de l'afectació i força muscular, proves per a determinar les capacitats funcionals, l'amplitud del moviment articular i mesures de la capacitat vital, així com ajudes diagnòstiques per al control de l'evolució».

Salut comunitària:

és un model d'intervenció que compta amb la participació de la comunitat en la identificació de les necessitats que té a nivell sanitari, així com en la planificació, la priorització, la implementació i l'avaluació de les accions dutes a terme per tal de donar-ne resposta.
Les persones que viuen en una comunitat determinada participen doncs a partir d'aquest model en la presa de decisions, juntament amb altres agents, en qüestions i polítiques relacionades amb la seva salut. És per això que diem que la salut comunitària suposa una actuació col·lectiva i integral de tots els agents del territori: serveis públics i privats, teixit associatiu i entitats, ciutadania, etc.
El seu abordatge de manera multisectorial o pluridisciplinar des de diferents àmbits i punts de vista fa que l'atenció sanitària sigui més efectiva, eficient i sostenible. En aquest procés són factors clau la col·laboració i la coresponsabilitat.