Considerant la complexitat d’aquest camp de coneixement les persones mentores ofereixen el seu coneixement i experiència en aspectes que poden afavorir una aproximació més concreta i a la vegada guiar les demandes que fa l’alumnat que, lògicament, tenen una visió molt amplia i genèrica o massa puntual..
Es concreten en els següents aspectes en els que poden acompanyar per tal d’aprofundir en el seu treball de recerca.
Patrimoni i art i polítiques publiques. Historia de l’art i musica:
Valorar i tenir coneixement del patrimoni artístic de la comunitat és un element important per poder considerar allò que ens pertany, com a persones del lloc i a la vegada com a patrimoni de la humanitat. Per això calen polítiques que fomentin aquesta conservació patrimoni. El coneixement d’aquest aspectes és fonamental per a l futur.
Arqueologia:
Dins de l’estudi del patrimoni artístic es pot fer una mirada i aprofundir en el que es conserva de fa molts anys per tal de comprendre unes etapes interessant però molt llunyanes.
Gaudi i el Modernisme:
El Modernisme és un corrent que sorgeix a Europa i que a Catalunya en té un dels seus màxims representants: Antoni Gaudí. L’estudi de la seva obra s’emmarca en el seu temps i lligant la cultura i l’art català amb la societat catalana, en el seu interès per modernitzar-se i transformar-se i per això el patrimoni que hi ha a Catalunya és molt important. Això no vol dir que hi hagi un coneixement apropiat per part de les persones que el tenim tant a prop possiblement perquè no ens crida tant l’atenció com a les persones que venen de tant lluny a conèixer aquesta riquesa. És important poder aprofundir-hi especialment perquè hi ha persones que hi estan molt vinculades. Colònia Güell i altres monument en els que moltes persones hi ha dedicat el seu estudi.
Hª social:
La historia es pot analitzar des dels fets, les guerres o la seva implicació a la societat. Aquesta és una mirada sovint molt nova i desconeguda.
Memòria històrica:
Sovint es fa dóna més informació de la historia llunya que de la que podem conèixer des de la proximitat i que ha incidit i modificat el lloc on vivim, El fet que encara hi hagi testimonis i una informació recent dóna una fortalesa molt clara de com som fruit dels fets històrics que han passat fa poc tems. En aquest sentit hi ha diferents aspectes que ens hi acostem:
- Franquisme: com va condicionar, influir, i quines situacions són encara vigents de l’etapa en que es va viure la dictadura.
- Guerra civil: fets concrets, llocs i protagonistes d’una guerra molt propera que ens ha marcat i encara marca les actituds de moltes persones.
- Fonts orals: el valor de poder escoltar de persones que han viscut directament els fets i no sols de llibres. El fet de poder disposar de persones que ho han viscut de forma personal ofereix una informació que no és possible rebre-la a través dels documents escrits. Actituds, sentiments, percepcions, experiències són fonts importantíssimes i molt valuoses per entendre la historia.
- Fonts documentals bibliogràfics locals: Les biblioteques i centres d’estudi ofereixen molta informació del passat i dels temps més propers.Sovint han pogut rebre documents de persones que estan vinculades a la localitat i que han enriquit les oportunitats de tenir aquesta informació més amplia i vinculada amb el context.
- Deportació republicana.
Història contemporània de Catalunya:
·
Immigració: moviments migratoris, xarxes d’integració social urbana,(investigacions en arxius parroquials i municipals)
·
L’associacionisme popular: recreatiu, cultural, cooperatiu, assistencial.
·
Vida quotidiana: l’oci com a element d’integració i diferenciació social. Rituals funeraris.
·
Conflictivitat social: Les bullangues a Barcelona. El moviment obrer organitzat.
Història universal:
L'objecte d'estudi de la història són les societats humanes, les seves realitzacions i projectes. Per això se l'ha definit com "ciència dels homes en el temps". Estudia el passat de la humanitat i fa possible conèixer com es van organitzar les diferents societats, com van néixer i es van desenvolupar les institucions, el llenguatge, el pensament, les manifestacions artístiques i tècniques, les relacions socials, afectives i econòmiques. Per aquesta raó se la considera una ciència social.
La història no s'ocupa simplement del passat sinó que li pregunta al passat el que interessa en el present. Per això, cada època va fer a la Història preguntes diferents. En altres temps els historiadors es preocupaven pels esdeveniments polítics i els grans herois o homes del seu temps.
En l'actualitat, no s'estudien solament els temes polítics o la vida de grans personatges, sinó també els aspectes econòmics, socials, culturals, religiosos, artístics, etc. Avui els historiadors es preocupen per descobrir com vivien els sectors que componien les societats de l'època que estudien, com era la seva vida quotidiana, quina era la situació de la dona o les relacions econòmiques
Història de l’Art:
La Història de l'Art és una disciplina de les ciències socials que estudia l'evolució de l'art a través del temps i basa els seus estudis en l'anàlisi de les expressions artístiques de l'home i com aquest ha representat la seva visió particular del món que l'envolta a través d' les diferents tècniques i manifestacions artístiques en cada un dels períodes històrics.
La Història de l'art es recolza en altres disciplines complementàries com l'Arqueologia, l'Antropologia, la geologia i la Història entre altres ciències per corroborar amb més encert les dades que recopila; a partir de les restes mobiliaris i immobiliaris deixats per l'home i amb els quals aquest va representar la necessitat d'expressió visual del seu entorn i història; ja fos amb intenció decorativa, funcional o també utilitzada com a propaganda o adoració religiosa, així com portat també per la necessitat de perpetuar la història de la seva civilització deixant l'empremta de la seva existència.
Art contemporàni:
Normalment s'utilitza per referir-se a les pràctiques artístiques i obres produïdes a partir de la dècada dels seixanta del segle XX i fins als nostres dies. Les raons són que és el moment en què es comença a buscar una alternativa a la categoria "art modern" (que englobaria els moviments artístics des de l'impressionisme fins a l'expressionisme abstracte) i també quan els moviments artístics deixen de ser fàcilment classificables. Però també és comú parlar d'art contemporani en referència a l'art produït després de la segona Guerra Mundial, que suposa un tall entre les primeres avantguardes i les formes d'art posteriors. És possible també retrocedir-ne l'abast fins a principis del segle XX quan les avantguardes artístiques posen en crisi els pilars tradicionals de la representació visual, l'academicisme i les fronteres entre "l'art i la vida". Iniciat el segle XXI és possible utilitzar la categoria cronològica "art del segle XX" per referir-se a tot aquest període i deixar "art contemporani" per al que s'ha produït o s'està produint en la darrera dècada.
Hi ha altres termes que s'utilitzen, almenys parcialment o segons el context, com a sinònims. És el cas d'art actual per l'art que s'està fent en els temps que vivim. També art modern va tenir aquest sentit inicialment, tot i que a posteriori, especialment des de la crítica postmoderna, se li ha donat una càrrega ideològica, vinculada al programa del moviment modern. El terme art emergent s'ha utilitzat per qualificar, dins l'art actual, les formes artístiques que es diferencien de corrents ja establerts o el treball d'artistes joves o desconeguts en el panorama artístic.
Filosofía:
Aquest camp de coneixement no es centra sols en l’estudi de les persones més significatives i que han aportat el seu pensament a la Filosofia sinó també el què comporta el pensament filosòfic com a base de l’estructuració del pensament a partir de l’estudi d’una varietat de problemes fonamentals de qüestiones como l’existència, el coneixement, la veritat, la moral la bellesa, la ment, i el llenguatge i aporta arguments racionals i aporta arguments, anàlisi de conceptes.
Història de la família en els segles XVII-XIX a Catalunya:
Es fa una anàlisi dels canvis i processos que s'han produit durant aquests segles per tal d'entendre millor les repercussions que han tingut en el progrés social i cutural. Afavoreix que no es facin interpretacions sense coneixement.
Antropologia cultural:
és la branca de l'
antropologia que estudia l’ésser humà com a ens cultural, entenent com a
cultura tot el que la persona fa sobre la
natura: eines, oficis, pràctiques, roba, cases, religions, música, relacions socials, etc. Principalment tracta d'explicar les causes dels estilo de vida dels humans, els seus canvis i estancaments en les cultures de totes les èpoques. Pot ajudar-se de les altres branques de l'antropologia per a augmentar la qualitat de les conclusions de les seves investigacions. Alguns autors consideren que l'antropologia cultural és sinònima a la social mentre que altres les diferencien. Entre els qui les diferències les agrupen amb el terme "antropologia sociocultural"
Poesia:
a l'
art en general, és una manera d'usar qualsevol
llenguatge artístic en accions, situacions o objectes que inspiren sensacions, estats, bellesa, nous punts de vista o noves relacions entre conceptes. Així, sense especificitat
temàtica, la
poètica d'un llenguatge o d'una
obra d'art té a veure amb la
síntesi i l'
associació. Algunes
eines en poden ser la
metàfora, és a dir, l'expressió que conté implícita una
comparació entre termes que naturalment se suggereixen els uns als altres, o entre els que l'artista troba subtils afinitats, i la
imatge, paraules que la
retòrica tradicional emparenta. La imatge és la construcció d'una nova
realitat semàntica mitjançant
significats que en conjunt suggereixen un
sentit unívoc i alhora diferent. El
Dia Mundial de la Poesia és el
21 de març.
En el cas específic de la
literatura, és l'art d'expressar, en
paraules, el contingut
espiritual propi,
tradicionalment mitjançant mots disposats segons la
mètrica. La poesia
popular és la poesia creada pel poble per
expressar-ne la
identitat, amb unes vivències elementals i permanents en què es reconeix com a poble. Es pot enquadrar com una «modalitat textual» –és a dir, com si fos un tipus de
text escrit.
] El recull de diferents poemes o poesies s'anomena
poemari.
També s'anomena poesia a una
obra en
vers. Hi podem distingir les obres escrites en vers; i el conjunt d'obres
poètiques d'un
poeta, o de diferents poetes, produïdes en una època, una
llengua determinada, un gènere, etc. S'anomena poesia al contingut formós, o a la
forma bella d'una obra literària. Tradicionalment, es distingeixen tres gèneres poètics: l'
èpic, el
líric i el
dramàtic.
Aprofundir en la poesia d'autors que m'interessen molt i sobre els quals he fet treballs: J
acint Verdaguer, Lluís Solà i Sala, Segimon Serrallonga, Pilar Cabot, Joan Vinyoli i J.V. Foix.
Art dels poderosos, art dels combatents:
Al llarg de la història, les lluites polítiques han servit com a art com a instrument de propaganda ideològica, tant des de la necessitat de justificar i ampliar el seu poder, per part dels que el van detectar, i des del punt de vista dels que el van lluitar i van lluitar per un món nou. Des de les piràmides egípcies fins a l’antiguitat fins a les diferents formes artístiques de la convulsió del segle XX (realisme socialista, totalitarismes feixistes, cartells de la Guerra Civil espanyola, per posar només alguns exemples), llegir i analitzar aquestes obres és un exercici emocionant de la influència de l’art sobre el imaginació col·lectiva "
Món grecoromà, cultura grecoromana o el terme grecoromà:
Quan s'utilitza com un adjectiu, com l'entenen els estudiosos i escriptors moderns, es refereix a les regions geogràfiques i països que culturalment i també històricament) van ser directament, prolongadament i íntimament influïts per la llengua, cultura, govern i religió dels
antics grecs i
romans. En termes exactes l'àrea es refereix al «món mediterrani», les grans extensions de terra centrades a les
conques mediterrània i de la
Mar Negra, la «piscina i balneari» dels grecs i romans, és a dir, un on les seves percepcions culturals, idees i sensibilitats eren dominants.
El terme món grecoromà descriu aquelles regions que van ser durant moltes generacions sotmeses al govern dels grecs i romans i així acceptaven, o per fi es van veure obligats a abraçar-los com els seus mestres i professors. Aquest procés es va veure afavorit per l'adopció aparentment universal del
grec com la llengua de la cultura intel·lectual i almenys del comerç oriental, i del
llatí com a llengua per a la gestió pública i la defensa forense, especialment en l'Oest (des del punt de vista de la
mar Mediterrània). Malgrat aquestes llengües mai es van convertir en els idiomes nadius dels camperols (la gran majoria de la població), van ser les llengües dels habitants de les ciutats i de les elits
cosmopolites, i com a mínim intel·ligible (vegeu
lingua franca), encara que només com dialectes corruptes o múltiples als que vivien en els territoris grans i poblacions fora dels assentaments de
Macedònia i les colònies romans. Certament, tots els alts dignataris, qualsevol que sigui la seva extracció ètnica, parlaven i escrivien en grec i/o llatí. Així, el jurista romà i canceller imperial
Ulpià era fenici, el matemàtic i geògraf greco-egipci
Claudi Ptolemeu va ser un ciutadà romà i els famosos pensadors post-
Constantí,
Joan Crisòstom i
Agustí, eren sirià i
berber respectivament. L'historiador
Flavi Josep era
jueu, però també va escriure i parlar en grec, i era
ciutadà romà. Pròpiament parlant, el terme «món grecoromà» significa tot el regne des de la
Serralada de l'Atles fins al
Caucas, des del nord de la
Gran Bretanya al
Hijaz, des de la costa atlàntica de la
península Ibèrica a la conca alta del riu
Tigris i des del punt en el qual entra el
Rin al
Mar del Nord fins al nord del
Sudan. La conca de la
Mar Negra, en particular, el país conegut com la
Dàcia o
Romania, el
Quersonès Tàuric o
Crimea, i els regnes caucàsics que s'estenen tant en els mars Negre i
Caspi van compondre aquesta definició. Com els regnes grecs
Llengua clàssica:
Una
llengua clàssica és aquella que ja no es parla de manera habitual per una comunitat però que es conserva per raons culturals. És un
idioma de prestigi que es continua aprenent per part de membres de la nova generació (generalment estudiosos) per poder accedir als textos del període on la llengua estava viva. S'usa aquest terme per matisar dins del grups de les
llengües mortes o extintes, que ni es parlen ni s'aprenen d'una manera majoritària.
Un exemple clar de llengua clàssica seria el
llatí, que s'estudia a la majoria de facultats del món i sovint també a l'
educació secundària com a idioma de cultura. D'altres exemples són el
grec i l'
àrab clàssics i el
sànscrit.
Prehistòria:
(
llatí,
præ = 'abans',
grec, ιστορία = '
història') és un terme utilitzat sovint per a descriure el període anterior a la
història escrita.
La prehistòria pot fer retrocedir fins al començament de l'
univers mateix, encara que el terme és més utilitzat per a descriure períodes de quan ja hi havia
vida a la
Terra; els
dinosaures poden descriure's com a animals prehistòrics i els
humans de les cavernes es descriuen com a gent prehistòrica. Normalment el context determina el període temporal
geològic o
prehistòric El terme va esdevenir menys estrictament definit al segle XX mentre la frontera entre història (interpretació dels registres escrits i orals) i altres disciplines va esdevenir menys rígid. Evidentment avui en dia la majoria
d'historiadors es recolzen en proves de moltes àrees i ells mateixos no necessàriament es restringeixen en el període històric i en fonts codificades de comunicació escrites, orals o d'altres simbologies; a més a més, el terme "història" és utilitzat cada cop més en lloc de "prehistòria" (p. e.
història de la Terra,
història de l'univers). Tanmateix, la distinció es manté en molts textos acadèmics, particularment en les ciències socials. Els principals investigadors de la prehistòria
humana són
arqueòlegs prehistòrics i
antropòlegs físics que utilitzen l'excavació, l'examen geogràfic i l'anàlisi científica per a revelar i interpretar la natura i comportament de la gent prehistòrica.
Historia antiga: L'
edat antiga o
antiguitat és el període de la
història entre el naixement de l'
escriptura i la
caiguda de l'Imperi Romà d'Occident el
476, que marca l'inici de l'
edat mitjana. És, per tant, el primer període pròpiament històric. El desenvolupament varia moltíssim en funció de la regió estudiada, però a grans trets es pot caracteritzar com l'època de l'especialització social, del naixement de la majoria de ciències i arts actuals i d'una enorme expansió demogràfica que va portar a crear grans
imperis. Cal no oblidar que en les mateixes dates un poble pot viure encara en la prehistòria (o protohistòria) i un altre haver-ne evolucionat molt. El règim polític més abundant és la
monarquia. Sorgeix el
comerç com a tal, amb l'aparició de la
moneda i de les grans rutes d'intercanvi.
La història de l'era contemporània descriu una certa perspectiva de la història moderna. El terme "història contemporània" ha estat en ús almenys des del segle XIX.1 En el context més ampli del seu ús, la història contemporània és aquesta part de la història viva encara en la memòria. Basant-nos en la vida humana, la història contemporània s'estendria per un període d'aproximadament de 80 anys. Òbviament, aquest concepte canvia en termes absoluts a mesura que passen les generacions. En un sentit més estricte, "la història contemporània" pot referir-se a la història recordada per la majoria dels adults vius, que s'estén prop d'una generació. Ja que l'edat mitjana de les persones que viuen a la Terra és de 30 anys a partir de l'actual (2020), aproximadament la meitat de les persones que viuen avui van néixer abans de 1990.
Des de la perspectiva de la dècada de 2010, per tant, la història contemporània pot incloure el període des de mitjans de segle XX, incloent el període de postguerra i la guerra freda i que gairebé sempre inclouen el període al voltant de 1985 per presentar el que està dins de la memòria de la majoria de les persones vives.
VEURE EDUCACIÓ, SOCIOLOGIA, PSICOLOGIA, GÈNERE